10/05/2024
FESTA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER DE POMPEIA
Dimecres, 8 de maig de 2024
No estem massa acostumats a sentir en la nostra litúrgia ferial o dominical una lectura del llibre de l’Apocalipsi. És un llibre que, segurament, no compta com un dels nostres favorits quan meditem alguna lectura de la Bíblia. Moltes pel•lícules i sèries de televisió ens han fet associar la paraula “apocalipsi” o “apocalíptic” com a sinònim de mort i destrucció. Malgrat que, etimològicament, el mot “apocalipsi” vingui d’un verb que significa “revelar” o, millor encara, “desvelar” (retirar un vel que amaga alguna cosa per poder-la veure clarament, sense filtres ni interferències). Ras i curt: el llibre de l’Apocalipsi vol revelar-nos el gran misteri de Déu actuant en la història.
Des d’aquesta perspectiva voldria apropar-me al text de l’Apocalipsi d’aquest vespre en la Solemnitat de la nostra Patrona, la Mare de Déu del Roser de Pompeia. Un text molt suggeridor (Ap 11, 19b. 12, 1.3-6a.10ab), que no parla de càstigs, judicis ni destrucció (encara que suggereixi la idea d’una persecució: la del Drac al fill de la dona i a la dona mateixa).
La primera imatge que se’ns proposa és la d’un Temple i la d’un Temple que obre les seves portes de bat a bat per fer-ne accessible la seva entrada. Un lloc que representa l’espai ideal de trobada amb la Divinitat. Si hom vol trobar-se amb Déu ha d’anar-hi allà on hi habita. I la Bona Notícia és que aquest espai existeix. Imagineu-vos com devia impactar aquest text als cristians d’origen jueu que potser havien vist la destrucció del Temple de Jerusalem. DÉU ÉS ACCESSIBLE, TREMENDAMENT ACCESSIBLE, ENCARA QUE NO HI HAGI JA TEMPLE A JERUSALEM. I, dins del Santuari, en el lloc més nuclear del Temple... l’ARCA DE L’ALIANÇA. Quina Bona Notícia també per als cristians perseguits a qui s’adreça el nostre text que el temple no és buit, és habitat, habitat primordialment per allò que ha donat sentit a tota la història del poble d’Israel i als creients en el Messies Jesús: l’Aliança, el record de l’amor entranyable de Déu jurat des d’antic a Abraham, Isaac i Jacob i la seva descendència. Un amor que és més potent que la mort.
El cop d’efecte, em sembla a mi, és que el text ens posa en la situació d’estar mirant amb atenció aquestes portes obertes i aquesta Arca de l’Aliança... però què segueix... ho recordem? El que segueix és no que veiem les taules de pedra on hi havia escrits els Deu Manaments donats a Moisès en el Sinaí, com seria d’esperar, sinó que veiem Aquesta Dona vestida de sol, amb la lluna als peus, coronada amb dotze estels i el seu Fill a qui el Drac perseguirà a mort sense cap èxit.
M’agrada entrar en aquesta església, d’amples portes, el Santuari de la Mare de Déu del Roser de Pompeia i trobar-me, en entrar, que al fons, a la vista de tothom, hi ha entronitzada qui per segles l’Església proclama com a Reina dels Cels i Arca de l’Aliança: Maria de Natzaret. I en els seus braços de Mare trobar-me Jesús, el Senyor. Evocant resumidament tot el que hem dit, veure Jesús als braços de Maria és recordar-nos que el garant d’aquesta Aliança que Déu mai no trencarà, perquè Ell sempre serà fidel, és Jesús. Aquest Jesús que roman Nen en els braços de Maria perquè Déu no ens faci por, perquè Déu el sentim més que mai proper i accessible, amic i company del nostre dia a dia.
I per això la raó de ser d’aquest Santuari (com també el de l’Ajuda): que sempre sigui un Temple de portes obertes a tothom, sense fer-ne mai accepció de persones; que sempre sigui visible Maria com aquella que, amb el seu “Sí”, ha fet possible que la Paraula de Déu no sigui mai més freds blocs de pedra, sinó gestos i paraules ben humans que acompanyin, perdonin i consolin; que sempre sigui visible Jesús, com el Déu-amb-nosaltres, accessible i proper perquè és un dels nostres.
Si ens sentim sols, si creiem que ningú no ens pot entendre, si ens sentim aclaparats per les circumstàncies de la vida... Venim, entrem sense por, Maria i Jesús fan d’aquest temple casa nostra! Estic segur que aquí trobarem el consol i la força que vénen de la seva intercessió per tirar endavant, si ho cerquem en el silenci o la pregària, perquè només haurem de mirar Maria, la nostra Mare i Jesús, el nostre Amic, en el seus braços, per sentir de part d’ells el mateix que deia sant Pau quan estava molt a prop de la seva mort: res, absolutament res, no ens podrà separar de l’amor de Déu.
BONA FESTA!!!!
